Records colivencs

Amb un ventet molest, sec, de ponent que espentava a l´anada i feia tancar els ulls a la tornada, vaig emprendre el camí cap a l´est. Immers de nou en les Narracions de la Foia de Castalla del gran mestre, la visualització mental d´espais coneguts i estimats em forçà a visitar-los en silenci, amb la curiositat que imprimix en ú mateix una càmera de fotos captant a tort i a dret qualsevol detall o visió que no volia que se m´oblidés. Marxant direcció cap a Ibi, a mà esquerra, cap a tramuntana, gris i intermitent em quedava la Serra d´Onil on m´agradava perdre´m quan era un adolescent. A mà dreta em quedava la plenitut de la Foia tancada per altes serres, i la mar d´oliveres interrompuda per l´escuma que metafòricament em suposaven els ametlers en flor. Paisatge obtingut a força de segles de treball i conjugació plena entre la natura i l´èsser humà.

Anava callat, saludant a coneguts, parlant internament amb el meu alter ego, i reflexionant el trist i cada volta menor contacte amb el meu país colivenc. És quasi excepcional trobar-me per allà. Sempre tinc la sensació de no haver aprofitat tot el temps. Quan era menut em plantejava com a opció a llarg termini, fixar la meua residència habitual al meu poble. No volia anar a Onil, sinó tornar-hi. No sé ben bé, si ara pense el mateix, però sí que caldria no perdre paulatinament el contacte amb tot allò que vas estimar i que des de la llunyania temporal i espacial continues estimant.

Sense adonar-me´n vaig arribar a Santa Anna (Sentana), un paratge senzill, natural i amb una ermita. Sentana em porta al cap grans records. Allà hem torrat xulles i hem fet paelles, allà jugàvem de menuts, allà vaig agafar una mà mentre passejàvem cap a Favanella (el pantano) i la Casa Tàpena. Les festes de Sentana a finals de juliol eren especials.

Recordava que en aquella carrera per guanyar el conill, vaig acabar orgullós d´haver-li guanyat al penúltim en l´sprint final. Vam arribar tan tard que ja s´havien emportat totes les llepolies que donaven per participar. Així mateix, a la carrera femenina, la meua cosina que anava de les primeres, no va guanyar el conill perquè es va aturar a esperar a l´amigueta, que era l´última. El bonegó fou sonat. No li ho he dit, però l´altre dia em vaig preguntar perquè ho havia fet. Dubtava si allò que la va moure fou la caritat per l´amiga o l´estima innata que sempre ha demostrat pels animals. Ja m´ho diràs Estheriu. Però et confesse que jo també em vaig quedar en ganes d´un bon arrosset.

Quan ja em vaig fer un adolescent malcriat, les carreres van canviar pel ball i la beguda. Des d´aquella nit en que em vaig guanyar l´apel·latiu d´Asponja (que pocs recorden) no he tornat a tastar el whisky. No tinc constància a la memòria, però els testimonis encara em conten com volava pels bancals. I m´ho crec de veritat, perquè els pantalons que no em vaig llevar ni per a gitar-me van amanéixer dibuixats de regalls de fang i les butxaques semblaven sacs plens de pedres i herbes que vaig anar col·leccionant durant el penós trajecte de tornada. Aquell bonegó sí que fou històric.

I tornant al passeig de l´altre dia, mentre deixava enrere els bancals que presenciaren aquella desfeta moral, vaig enfilar el camí. Camí d´asfalt que vaig decidir fer de terra, per una senda paral·lela. La Casa Madrid. La Torre. El Pla, on teníem un bancal d´ametlers. Tots aquestos indrets abans d´arribar a la fonteta de L´Arcà, un mas abandonat en un reclot preciós. Em fa vergonya dir-ho, però crec que després d´un passeig per la zona, fa molts anys em vaig fer de colp marxista, pancatalanista, ecologista, ateu, etc. Uns -ismes que m´han marcat en major o menor mesura, posteriorment. No vaig gosar a endinsar-me pel barranc que condueix a la Font Roja i a Alcoi en unes hores. Me´n vaig tornar a casa. A Onil, cal recordar-ho, es dina a la 1.

Records i reflexions d´un colivenc a l´exili.

Casori

Ho pensava mentre li acaronava els abundants cabells, li descordava la camisa i la besava amb la inexperiència pròpia d´un pubertari d´edat incerta, que prompte deixaria de ser-ho. Aquella nit era una excepció. L´especialitat d´aquella ocasió residia en això, en la seguretat de saber que es tractava de la primera i l´última. Ell ho intuïa des que en un moment de la festa, ella li féu un senyal, indicant-li la porta que donava al carrer. Convençut del temps limitat, s´afanyava desmanyotat a gaudir-la, a retindre-la per recordar-la, a intentar sorpendre-la, com si les paraules condicionades d´avís i termini que ella li havia pronunciat moments abans, pugueren ensorrar-se en un no res.

No podia ser. Allò no tenia solució de continuïtat. Ell que s´havia empenyat en vore-la com a la seua particular Pauleta conquerida per l´Aleix, dos personatges amb els quals havia fruït mesos abans durant una de les seues recents lectures. Fou al cap i a la fi, un dels seus primers desencissos en un afer tan bonic i refill de puta com pot arribar a ser l´amor. L´edat manifestament superior, ho impedia tot. Fins i tot li feia vergonya calcular la diferència. Maldava per l´obsessió malaltissa que li provocaven les dones molt més majors que ell. Un afecte que barrejava la luxúria, la morbositat, i la sensació de sentir-se cuidat.

A trenc d´alba ella va marxar, vestint-se sense fer soroll, sense acomiadar-se. Ell però, la va escoltar amb la resignació de tot segon home que veu com l´amant retorna a la normalitat i trenca sense cap regomell amb l´excepció. Així es va quedar, tot el matí, despert amb els ulls clucs. La frustració tan sols li va durar uns dies, el temps necessari per a que altra dona cobrirà la vacant que ella havia deixat lliure. En van passar moltes més, amb major o menor afecte, provisionalment, però al remat amb la mateixa dissort. Totes aquestes experiències el van reafermar en el seu escepticisme, i poc a poc li van confirmar aquella cruel sentència d´un bon amic que definia l´amor com un quadre que tan sols es pinta amb el pixorro.

Fa poc, va tornar a saber d´ella. Es casava enguany amb un bon home. Havia canviat molt, però seguia sent la mateixa. Ja no l´estimava, però la seguia volent. Amb els ulls tristos i les faccions influenciades pel record i el constant desert que travessava, li va desitjar sort.

Silenci?

Fa una estona m´he trobat rellegint unes quantes entrades antigues, des que vaig començar en aquesta bitàcora, allà per l´abril de 2007. No ho havia fet mai, però ha sigut agradable. És curiós comprovar com en vora tres anys d´existència, canvia tot un poc. Preocupacions, amors, temes, aficions, estil. Fins i tot la il·lusió amb la que vaig començar, s´ha anat apaivagant poc a poc. Ho sé. Em costa molt escriure un post.

Em fa gràcia, perquè va haver una època que la meua carta de presentació no estava completa sense fer al·lusió al bloc. Arribava a ser pedant. Em sentia devanit quan algú desconegut venia a presentar-se, amb el pretext d´haver llegit algunes entrades del "Racó d´Agostinet". A mi, cal dir-ho, tot açò sempre m´ha fet molta vergonya. I me´n fa.

Recorde que vaig començar influenciat per dos bons companys que hui ja no tenen bloc. Llàstima. Durant un període de temps, hi havia pocs amics que utilitzaren aquesta eina. I jo no parava de donar la murga a totes aquelles persones que creia ben capaces. Poc a poc, he vist amb satisfacció el naixement de nous blocs, creats per grans amics i amigues. Començaments tímids que han assolit poc a poc tota la meua admiració. Aprenc i els conec cada dia més, sent suficient per a mi.

Davant la poca il·lusió i el buit ja omplert, de tant en tant em plantege la renovació o el silenci. Un silenci d´eixos llargs. M´ho pensaré.

L´Aitana

Ara fa uns anys que vaig llegir L´ambició d´Aleix del meu admirat Enric Valor. Aquest llibre, no exempt de censura als anys del franquisme per la descripció de situacions mal vistes, revela la vida d´un jove callosí que, a cavall entre València Ciutat i Callosa d´en Sarrià s´enamora de Pauleta, una dona molt més major que ell casada amb don Macià. Aquest amor sorgeix dins d´un context idí·lic com és el Mas de l´Arbre, Confrides, als peus de la Serra d´Aitana. Semblant àmbit geogràfic es dóna a La idea de l´emigrant, al Mas de la Til·lera (Alcoleja).

D´aquestes lectures vaig recordar i augmentar la gran admiració que sempre he sentit per aquesta zona del País. Amb bella exactitud i fidelitat bucòlica, descrivia com d´allargada, imponent i majestuosa és l´Aitana i els indrets que l´envolten, ultrapassant de llarg els mil metres d´alçària. Degut a aquelles lectures, em va apetir visitar la Font de l´Arbre. L´experiència va quedar palesada a aquest bloc.

Des que tenia 6 anys i em van regalar un Atlàs, tinc gravats els 1558 metres, que fan que Aitana siga la cota més alta de la província d´Alacant (em fa oix aquesta divisió administrativa, ja ho sabeu). Per a mi sempre ha sigut el lloc més proper i segur per a visitar "la neu". Fruït d´aquesta atenció prematura, quan era menut em vaig atrevir a fer un conte que estava ambientat a la Serra Aitana. Trobe que anava sobre una excursió de xiquets plena d´entrebancs pel fred, la neu, el vent i la duresa. No sé per on para, però no tenia l´aspecte de convertir-se en un best seller.

El diumenge passat però, vaig reviure en part aquella pobra història amb els meus paisans del Centre Excursionista Colivenc. Una ruta que comença a la Font de l´Arbre i que arriba fins el cim. Xafant bona cosa de neu a tothora, em sentia com un xiquet observant el Frontó d´Aitana i les cingleres emblanquinades, esclatant tolls de gel amb el garrot de serra, fent fotografies o travessant no sense dificultats el Pas de la Rabosa. Des de dalt, el món. Visió espectacular de totes les serralades i muntanyes properes com la Serrella, Xortà, Puig Campana, Ponoig, Bèrnia, Cabeçó d´Or i aquelles més llunyanes com el Montcabrer, Maigmó, Benicadell, Montgó.

Malgrat una baixada accidentada per les runeres, amb tres o quatre "culaes" incloses, res va impedir que tornara a casa ben pagat, amb la sensació de plenitud, d´alegria i profit que dóna un bon passeig per la Serra Aitana coberta de neu.

Ara més que mai, Aitana Parc Natural!

Son

Em piquen els ulls i no pare de rascar-me-los. Automàticament em ve al cap una veu familiar, tendra i inquisidora que em retrau aquest fet. Ja pare. La son crònica em sobrevé feixuga i constant com un càstig alleujat per l´horeta de migjorn que darrerament acostume a fer després de dinar. La son m´acuita enjorn, com a conseqüència d´una nit com tantes altres improductives, d´estudi forçat i gens profitós.

Diré una obvietat. Odie profundament l´època d´exàmens. No per pressió, per tensió o por. Cada dia estic més tranquil. Considere que són unes setmanes en que anem sumant cumulativament pèrdues de temps i que (parlant en primera persona) no redunden en absolut en el meu aprenentatge. Recorde amb resignació quantes activitats he deixat de costat pel mer regomell que em provoca estar immers en aquest període. No em pot saber mal llegir literatura, passejar, o mantindre una conversa amb qualsevol quan m´apetisca. Observe amb escepticisme el munt d´apunts que hem de memoritzar. És cert, de l´escepticisme a la gosseria no hi ha tanta distància. Els apunts estan farcits de noms com el teu, de formes geomètriques de difícil qualificació que patixen divisions internes, de formes geogràfiques que s´adequen amb una dubtosa fidelitat al meu marc nacional o de dibuixos tan entranyables com l´escut de l´Athletic de Bilbao (l´especialitat de la casa).

Estudiar per a un examen és llegir condicionadament. Sempre he detestat la lectura condicionada, des que a l´escola ens manaven lectures obligatòries. Em semblen tan contradictoris els termes "Lectura" i "obligació" (que no equival a "foment"). Semblaré agossarat, imbècil, subjectiu i destructiu si afirme que els exàmens són de tot excepte mitjans per a aprendre. M´atreviré a ser abstractament constructiu i a clavar-me en un terreny alié i molt susceptible, si propose alternativament l´aposta per models menys fastigosos i més dinàmics d´ensenyament, constants, diaris amb els quals l´alumne puga interactuar pràcticament, amb motivació i sense mecanicismes. Que cadascú ho concrete com vullga.

Açò s´acaba, i de forment ni un gra. Continue abonat a la mateixa franja de qualificació (5-6), que permet desfer-se de matèries amb un coneixement molt minso, oblidadís i no massa treballat. Complir l´expedient, sense que reste cap altra bona sensació que la de saber que ja queda una menys. Una menys per a què? Per a fer cara de panoli, quan d´ací dos mesos algú sol·licite ajuda en eixe sentit. Trist, eh?

Ah, i ja sé que no tinc raó...Fa temps que em motiva poc el que faig...

Viure sense tu (Antònia Font)

Dolça besada, té gust de que s'acaba,
punt i principi de viure sense tu.

Jo no sabia que també me donaries
manuals de geografia,
cent dillunsos a un dibuix.

Jo què sabia d'alens que se trobaven,
de cabells que s'embullaven,
de mans i de perfums.

Dolça besada, té gust de que s'acaba,
punt i principi de viure sense tu.

Jo no sabia que en sa nit me tastaries,
eren gustos que nedaven
entre boques i racons.

Jo no sabia que després me mataria
sa teva mirada
que plora i diu que no.

I arriba un dia que sa vida és un teatre
que se diu felicitat,
primavera i trinaranjus
amb qui més has estimat,
te regal sa meva vida
i sense tu ja no me val.

I s'horabaixa la deixam passar i me mires
tan a prop que me fa mal,
que surt es sol i encara plou,
que t'estim massa i massa poc,
que no sé com ho hem d'arreglar,
que som amics, que som amants.

Dolça besada, té gust de que s'acaba,
punt i principi de viure sense tu.

Jo no sabia que també me donaries
manuals de geografia,
cent dillunsos a un dibuix.

Jo què sabia d'alens que se trobaven,
de cabells que s'embullaven,
de mans i de perfums.

Jo no sabia que en sa nit me tastaries,
eren gustos que nedaven
entre boques i racons.

Jo no sabia que després me mataria
sa teva mirada
que plora i diu que no.

I arriba un dia que sa vida és un teatre
que se diu felicitat,
primavera i trinaranjus
amb qui més has estimat,
te regal sa meva vida
i sense tu ja no me val.

I s'horabaixa la deixam passar i me mires
tan a prop que me fa mal,
que surt es sol i encara plou,
que t'estim massa i massa poc,
que no sé com ho hem d'arreglar,
que som amics, que som amants.

I arriba un dia que sa vida és un teatre
que se diu felicitat,
primavera i trinaranjus
amb qui més has estimat,
te regal sa meva vida
i sense tu ja no me val.

I s'horabaixa la deixam passar i me mires
tan a prop que me fa mal,
que surt es sol i encara plou,
que t'estim massa i massa poc,
que no sé com ho hem d'arreglar,
que som amics, que som amants.

Dolça besada, té gust de que s'acaba,
punt i principi de viure sense tu.


M´encanta Antònia Font. M´encisa esta cançó.

Nadalenques...

Aquesta vesprada estava més gos que un pont. Sort que sa Majestat i amiga Rosa Garcia, m´ha recordat que tenia un concert amb la Rondalla "La Barqueta" i la Coral Ars Càntica i que volia vindre a vore´ns. Planxar el tratge i la camisa, posar-li betum a les sabates, afinar les cordes...tot un ritual.

El repertori era a priori, assequible, tot i que quan ú no practica els dits no sempre van on toca. Ara que pense, les cordes del llaüt estan més rovellades que el meu pixorro. Haurem de canviar-les per segona volta (sí, és greu, l´instrument amb 4 ó 5 anys i tan sols l´he renovat en una ocasió). El repertori dèiem. Nadalenques hit-parade que tracten sobre campanes, borriquitos, xiquets dormint, pastorets, marimorenes, chiquirritins... Són peces amb estructures harmòniques senzilles i constants, que fins i tot donen pas a intents d´improvisació o segones veus. Passe. Per a una volta que ho puc interpretar tot sense suar ni pelar-me els dits, tocarem el que posa en el paper i prou.

Mentre tocava atenent a tot tipus de dinàmiques i ritardandos, i veia en front, un grapat de cares d´edat remota, reflexionava. El llaüt és un instrument bonic, amb molta història i molta música escrita. Estic profanant aquesta trajectòria? És possible. Tanmateix, crec que tinc una virtut. No destorbar. Ja ens ho deia Don Rafael. - aquel al que no le salga el pasaje, calladito está muy guapo -. Ja vos podeu imaginar... puc estar demostrant una expressivitat de professional i no arrear-li a cap corda. Se´n diu falsedat i caradura. I què? El mestre Iborra té raó, quan diu que - la gent escolta més per la vista que per l´oïda-. És graciós, perquè sempre recorde a Xavi Castillo, quan una de les dones d´edat incerta que he esmentat abans, m´aborda amb un sentit "Preciós!". Públic agraït, el de les aueles. Públic crític i indignat també, si el repertori no es correspon amb una certa tradició i folclorisme. Recorde quan em van preguntar què volia dir allò que havíem tocat. Ni més ni menys que gymnopédie, d´Erik Satie. M´encanta.

Pensava també en les nadalenques. En aquells cassets i aquella ràdio de Fisher Price que va acabar més cremà que la sola d´un romano (hui estic abusant de les cursives). Tota música que assumixes i escoltes de menut amb fruïcio i repetició, t´acompanyarà per fortuna o desgràcia, durant tota la puta vida. I mentre afluixava en els pianos, maleïa saber-me no sols les tornades (estribillos) sinó totes les segones i terceres estrofes amb una fidelitat absoluta. M´hauria pogut afegir al cor de xiques, ara que sóc baix oficial al conservatori. Les històries narrades al si de les nadalenques donen per a un altre post. Segur que algú ja l´ha escrit.

He també recordat una conversació amb l´amic Ramon, que es queixava de la testimonial presència del valencià al nostre repertori. No depén de mi, però té raó. 9 en castellà, 2 en anglés i una en la nostra llengua, per a complir l´expedient. Minorització i nul·la normalització demostrada empíricament. Quin mal van fer aquells moderns mitjans de comunicació monolingües i excloents, que van alterar el nostre extens gènere musical nadalenc propi i van introduir altres nadalenques que a força de la continuïtat i repetició pesada, han esdevingut ben normals, quotidianes i tradicionals, traspassant la raresa i un gran desconeixement cap a les nostres. Somiava un repertori íntegre i ben digne en valencià. Farem pressió.

En fins, que hui m´ha tocat una noche de paz, noche de amor, noche de merdes, noche de son. Me´n vaig a dormir, que demà marxe cap a Onil, a acompanyar als Reis d´Orient pintat de negre.

Salut i carbó!

Tanmateix, m´agraden les nadalenques...